Expliquen que en una fusteria es produí, una vegada, una estranya assemblea. Va ser una reunió d'eines per solucionar les seves diferències. El martell feia de president, però l'assemblea li digué que havia de renunciar. Perquè? Doncs, feia massa fressa!! A més, es passava tot el temps picant. El martell va acceptar la seva culpa, però també va demanar que s'expulsés el vis; deia que se li havia de donar masses voltes perquè fos útil.
El vis ho va aceptar, però va demanar també l'expulsió del paper de vidre. Deia que era molt aspre i sempre tenia friccions amb els altres.
El paper de vidre hi va estar d'acord, però va dir que s'havia d'expulsar el metre, ja que sempre prenia mides als altres, com si ell fos l'únic perfecte.
Mentre discutien, entra el fuster, i comença el seu treball. Va fer servir el martell, paper de vidre, el metre i el vis. Finalment, la peça de fusta inicial es va convertir en un bonic joc d'escacs.
Quan el fuster va marxar del taller, l'assemblea va continuar la seva discussió. Llavors el xerrac va dir:
-"Senyors, s'ha demostrat que tots tenim defectes, però el fuster treballa amb les nostres qualitats. Això és el que ens fa valuosos. Així que ja n'hi ha prou de pensar en els nostres punts dolents i centrem-nos en la utilitat dels nostres punts bons".
L'assemblea va veure, llavors, que el martell era fort, el vis unia i donava força, el paper de vidre polia i llimava asprors i el metre era precís i exacte.
Veieren que formaven un equip capaç de produir i fer coses de qualitat. Es sentiren satisfets de les seves qualitats i de treballar i de treballar junts.
El mateix passa amb les persones. Quan en un grup o comunitat hi ha qui busca sovint els defectes dels altres, la situació es torna tensa i negativa. En canvi, quan es procura valorar els punts positius dels altres, és quan s'aconsegueixen els millors resultats.
És fàcil trobar els defectes, qualsevol ho sap fer; però trobar les qualitats, això ja és per aquelles persones que busquen el bé i el millor de l'altre.
