Article buscat a la Wikipèdia. La història de la música estudia com la música ha evolucionat en el temps. És un camp que forma part, per una banda, de la musicologia i, per l'altra, de la història, la qual l'estudia especialment en relació amb l'art desenvolupat a Occident.
Es considera que la música precedeix al llenguatge verbal, i és una activitat artística que està present en totes les cultures conegudes, passades i presents, amb una àmplia variabilitat de manifestacions en funció del lloc i de l'època on s'ha desenvolupat.
Les emocions i les idees que la música expressa, les situacions en les quals és interpretada i escoltada, i les actituds vers els compositors i els intèrprets varien segons els lloc i el moment. També cal considerar que la música d'una cultura resta influïda per tots els altres aspectes de l'entorn cultural incloent-hi l'organització social i econòmica, el clima, o l'accés a la tecnologia.
Es considera que la música precedeix al llenguatge verbal, i és una activitat artística que està present en totes les cultures conegudes, passades i presents, amb una àmplia variabilitat de manifestacions en funció del lloc i de l'època on s'ha desenvolupat.
Les emocions i les idees que la música expressa, les situacions en les quals és interpretada i escoltada, i les actituds vers els compositors i els intèrprets varien segons els lloc i el moment. També cal considerar que la música d'una cultura resta influïda per tots els altres aspectes de l'entorn cultural incloent-hi l'organització social i econòmica, el clima, o l'accés a la tecnologia.
Música prehistòrica
El desenvolupament de la música entre els
éssers humans va esdevenir amb el teló de fons dels sons naturals de l'entorn. Possiblement va estar influït pels cants dels ocell i els sons que altres animals utilitzen per comunicar-se. Alguns biòlegs han teoritzat que l'habilitat per reconèixer sons no creats per humans que podríem considerar "musicals" proporciona un avantatge selectiu. (Vegeu Música animal).
La música prehistòrica, habitualment anomenada música primitiva, és el nom donat a tota la música produïda en cultures preliteràries, activitat iniciada en algun lloc incert i en un passat molt llunyà.
La música indígena d'Amèrica i l'aborigen d'Austràlia es podria anomenar prehistòrica per les seves característiques, però el terme s'utilitza per referir-se a la música europea anterior al desenvolupament de l'escriptura. És més habitual anomenar la música "prehistòrica" dels continents no europeus, especialment la que encara existeix en l'actualitat, música folklòrica, ètnica o tradicional.
La música prehistòrica, habitualment anomenada música primitiva, és el nom donat a tota la música produïda en cultures preliteràries, activitat iniciada en algun lloc incert i en un passat molt llunyà.
La música indígena d'Amèrica i l'aborigen d'Austràlia es podria anomenar prehistòrica per les seves característiques, però el terme s'utilitza per referir-se a la música europea anterior al desenvolupament de l'escriptura. És més habitual anomenar la música "prehistòrica" dels continents no europeus, especialment la que encara existeix en l'actualitat, música folklòrica, ètnica o tradicional.
Música de l'antiguitat
Es considera que la prehistòria va concloure amb el desenvolupament de l'escriptura, i per tant, també la música que es produïa. La música de l'antiguitat és el nom amb que s'anomena l'activitat musical realitzada durant l'Edat antiga.
La cançó més antiga que s'ha trobat està escrita en grafia cuneïforme; es va trobar a Ur, i data de l'any 4000 aC. Ha estat desxifrada per la professora Anne Draffkorn Kilmer de la Universitat de Berkeley (Califòrnia), i ha demostrat que està composta en harmonies amb intervals de terceres, com els antics gymel anglesos , i feien servir l'afinació pitagòrica de l'escala diatònica.
Hi ha dibuixos en gerros i parets d'instruments de vent amb dos tubs, com els utilitzats pels grecs, i gaites antigues. També trobem escrits, com els d'Aristòtil (Problemes, Llibre XIX.12) que descriuen tècniques musicals de l'època, indicant algun tipus de polifonia.
Instruments com la flauta de set forats i diversos tipus d'instruments de corda s'han recuperat en els jaciments arqueològics de la civilització de la Vall de l'Indo. La música clàssica índia (marga) es troba recollida a les escriptures de la tradició hindú, els Vedes. En el Samaveda, un dels quatre vedes, es descriu extensament la música antiga hindú.
La cançó més antiga que s'ha trobat està escrita en grafia cuneïforme; es va trobar a Ur, i data de l'any 4000 aC. Ha estat desxifrada per la professora Anne Draffkorn Kilmer de la Universitat de Berkeley (Califòrnia), i ha demostrat que està composta en harmonies amb intervals de terceres, com els antics gymel anglesos , i feien servir l'afinació pitagòrica de l'escala diatònica.
Hi ha dibuixos en gerros i parets d'instruments de vent amb dos tubs, com els utilitzats pels grecs, i gaites antigues. També trobem escrits, com els d'Aristòtil (Problemes, Llibre XIX.12) que descriuen tècniques musicals de l'època, indicant algun tipus de polifonia.
Instruments com la flauta de set forats i diversos tipus d'instruments de corda s'han recuperat en els jaciments arqueològics de la civilització de la Vall de l'Indo. La música clàssica índia (marga) es troba recollida a les escriptures de la tradició hindú, els Vedes. En el Samaveda, un dels quatre vedes, es descriu extensament la música antiga hindú.
Períodes de la música europea
Medieval
(476 - 1400)
Renaixement
(1400 - 1600)
Barroc
(1600 - 1760)
Classicisme
(1730 - 1820)
Romanticisme
(1815 - 1910)
Segle XX
(1900 - 1999)
Contemporània
(1975 - present)
La música antiga és un terme utilitzat per descriure la música de la tradició clàssica europea anterior al Classicisme, aproximadament fins a mitjans del segle XVIII. En un període tan ampli de temps, evidentment han existit molts tipus diferents de música, incloent-hi tradicions culturals múltiples dins d'una àrea geogràfica força àmplia. Molts dels grups culturals existents ja tenien tradicions musicals, sobre les quals se'n sap poc; però l'acció unificadora de l'Església Catòlica Romana, especialment a partir de l'edat mitjana, serviria de referent fonamental per al desenvolupament musical de tot un mil·leni posterior. Molt poca música no cristiana d'aquest període ha sobreviscut, a causa de la pressió de la música eclesiàstica i a l'absència de notació musical. Tanmateix, la música tradicional de l'Europa moderna probablement té arrels com a mínim en aquesta tradició cultural de l'edat mitjana.
Música de l'edat mitjana
(476 - 1400)
Renaixement
(1400 - 1600)
Barroc
(1600 - 1760)
Classicisme
(1730 - 1820)
Romanticisme
(1815 - 1910)
Segle XX
(1900 - 1999)
Contemporània
(1975 - present)
La música antiga és un terme utilitzat per descriure la música de la tradició clàssica europea anterior al Classicisme, aproximadament fins a mitjans del segle XVIII. En un període tan ampli de temps, evidentment han existit molts tipus diferents de música, incloent-hi tradicions culturals múltiples dins d'una àrea geogràfica força àmplia. Molts dels grups culturals existents ja tenien tradicions musicals, sobre les quals se'n sap poc; però l'acció unificadora de l'Església Catòlica Romana, especialment a partir de l'edat mitjana, serviria de referent fonamental per al desenvolupament musical de tot un mil·leni posterior. Molt poca música no cristiana d'aquest període ha sobreviscut, a causa de la pressió de la música eclesiàstica i a l'absència de notació musical. Tanmateix, la música tradicional de l'Europa moderna probablement té arrels com a mínim en aquesta tradició cultural de l'edat mitjana.
Música de l'edat mitjana
Tot i que durant l'alta edat mitjana va haver-hi força activitat musical com es dedueix, entre altres coses, de les descripcions artístiques d'instruments musicals i d'escrits sobre música, l'únic repertori de música que ha sobreviscut anterior al 800 és la música litúrgica de cant pla de l'Església Catòlica Romana, que en gran part s'ha anomenat cant gregorià. El Papa Gregori I donà el seu nom a aquest tipus de repertori musical, i pot haver estat ell mateix un dels compositors. Generalment s'afirma que ell va ser el creador d'aquesta part musical de la litúrgia en la seva forma actual, tot i que les fonts que donen detalls de la seva contribució són de més de cent anys posteriors a la seva mort; molts erudits creuen que la seva reputació ha estat exagerada. La major part d'aquest repertori de cant va ser compost anònimament durant els segles que van des el temps de Gregori fins al de Carlemany.
Durant el segle IX es van produir tres fets especialment significatius:
L'acció unificadora per part de l'Església Catòlica per tal d'unificar les diverses tradicions de cant, suprimint-ne moltes d'elles en favor de la litúrgia gregoriana i el cant gregorià.
L'aparició de l'organum, un tipus primari de música polifònica, una forma de cant en paral·lel.
La reinvenció de la notació musical. Aquest fet és d'una especial transcendència en la història de la música. Després d'un lapse d'uns 500 anys es tornaven a utilitzar grafies musicals, tot i que encara caldria que passessin uns quants segles més abans que el sistema de notació determinés amb més precisió la durada (ritme) i l'altura (to).
A partir del 1100 varen aparèixer diverses escoles de polifonia musical:
L' escola d'organum de St. Martial, amb una música que sovint es caracteritzava per el moviment ràpid d'una veu sobre una línia melòdica simple i mantinguda.
L'escola de Notre-Dame de polifonia, amb els compositors Léonin i Pérotin que, al voltant del 1200, ja produïa la primera música polifònica per a més de dues veus.
La tradició musical de Santiago de Compostela, a Galícia, un gran centre de pelegrinatge i un lloc on varen convergir artistes de moltes cultures diferents; la seva música ha sobreviscut en el Codex Calixtinus.
L'escola anglesa, la música de la qual ha perdurat en el Worcester fragments i en el Old Hall Manuscript.
Trobador
Durant el segle IX es van produir tres fets especialment significatius:
L'acció unificadora per part de l'Església Catòlica per tal d'unificar les diverses tradicions de cant, suprimint-ne moltes d'elles en favor de la litúrgia gregoriana i el cant gregorià.
L'aparició de l'organum, un tipus primari de música polifònica, una forma de cant en paral·lel.
La reinvenció de la notació musical. Aquest fet és d'una especial transcendència en la història de la música. Després d'un lapse d'uns 500 anys es tornaven a utilitzar grafies musicals, tot i que encara caldria que passessin uns quants segles més abans que el sistema de notació determinés amb més precisió la durada (ritme) i l'altura (to).
A partir del 1100 varen aparèixer diverses escoles de polifonia musical:
L' escola d'organum de St. Martial, amb una música que sovint es caracteritzava per el moviment ràpid d'una veu sobre una línia melòdica simple i mantinguda.
L'escola de Notre-Dame de polifonia, amb els compositors Léonin i Pérotin que, al voltant del 1200, ja produïa la primera música polifònica per a més de dues veus.
La tradició musical de Santiago de Compostela, a Galícia, un gran centre de pelegrinatge i un lloc on varen convergir artistes de moltes cultures diferents; la seva música ha sobreviscut en el Codex Calixtinus.
L'escola anglesa, la música de la qual ha perdurat en el Worcester fragments i en el Old Hall Manuscript.
Trobador
Al costat d'aquestes escoles de música sacra, també existia i es desenvolupava una viva tradició de cant secular, exemplificada en la música dels trobadors, trouvères i minnesänger. Molta de la música secular posterior, ja en el primer Renaixement, seguiria les formes, idees, i l'estètica musical dels trobadors, poetes cortesans i músics itinerants, la cultura dels quals pràcticament va quedar exterminada en gran part durant la Croada albigesa, a començaments del segle XIII.
Les formes de música sacra que es desenvoluparen a finals del segle XIII incloïen el motet, el conductus, el discant, i la clausulae. Un desenvolupament inusual van ser el Geisslerlieder, música de grups de flagel·lants que vagaven per Europa especialment durant dos períodes:
A mitjans del segle XIII, fins que varen ser suprimits per l'Església.
Durant la gran Pesta Negra, al voltant de 1350, i en els anys posteriors. Aquesta música, que barrejava l'estil de la cançó popular amb textos penitents o apocalíptics, va quedar ben enregistrada amb la corresponent notació musical.
En el segle XIV dominà l'estil de l'ars nova, que per convenció s'inclou dins l'era medieval de la música, tot i que tenia molt en comú amb els ideals i l'estètica del primer Renaixement. Molta de la música que sobreviu d'aquesta època és secular, i tendeix a utilitzar formes fixades: la balada, el virolai, el lai, el rondó, que corresponen a formes poètiques dels mateixos noms. Moltes d'aquestes peces estan compostes per a una a tres veus, probablement amb l'acompanyament instrumental: els compositors més famosos varen ser Guillaume de Machaut i Francesco Landini.
