Quan entris en un diàleg interreligiós,
no pensis per endavant en el que has de creure.
Quan donis testimoni de la teva fe,
no et defensis a tu mateix ni defensis els teus interessos concrets,
per sagrats que et puguin semblar.
Fes com els ocells del cel, que canten i volen
i no defensen ni la seva música ni la seva bellesa.
Quan dialoguis amb algú,
observa el teu interlocutor com si es tractés d’una experiència reveladora,
igual com miraries –o hauries de mirar– els lliris del camp.
Quan iniciïs un diàleg interreligiós,
busca de treure primer la biga del teu ull
abans de treure la palla de l’ull del teu germà.
Sigues feliç quan no et sents autosuficient mentre dialogues.
Sigues feliç quan afrontes incomprensions de la teva pròpia comunitat o d’altres,
a causa de la teva fidelitat a la Veritat.
Sigues feliç quan saps mantenir les teves conviccions
i, amb tot, no les presentes com a normes absolutes.
Ai de vosaltres, teòlegs i acadèmics, que menyspreeu el que diuen els altres,
perquè ho considereu embolicat o no prou científic!
Ai de vosaltres, professionals de les religions,
si no escolteu el clam dels petits!
Ai de vosaltres, autoritats religioses,
perquè impediu el canvi i la (re)conversió!
Ai de vosaltres, gent religiosa,
perquè monopolitzeu la religió i ofegueu l’Esperit,
que bufa allà on vol i com vol!